"NO PASSA RES MAMA"

Avui, 26 d'octubre, tot baixant cap a l'escola el meu nino s'ha adonat que ja han començat a posar els llums de Nadal...els comerços deuen estar a punt de començar a omplir-ho tot de torrons, panetones, joguines i garlandes. A les televisions ja ha començat el bombardeig sense pietat de publicitat adreçada als més menuts per tal que comencin a fer-se la seva llista de desitjos en un rotllo de paper higiènic (és el més llarg que se m'acut per poder encabir-ho tot) i els pares comencem a posar-nos nerviosos pensant en quin moment iniciarem la bogeria de comprar.

Fa uns dies parlàvem d'una pel·lícula que vam anar a veure el seu pare i jo. Em  va agradar moltíssim, i vaig comentar que per Reis demanaria el llibre en el qual es basa la pel·li. (Sí, jo també penso ja en la meva carta als Reis...què voleu!?? Encara em fa il·lusió).

Vaig aprofitar i li vaig preguntar al peque (per començar a temptejar) si faria carta oberta o si volia que fos sorpresa. Ell va dir que només demanava tres coses (a quina més cara, és clar). La meva resposta immediata va ser : "Doncs millor que te n'oblidis perquè tot això és caríssim". Ell va ser encara més ràpid, ens va mirar amb una mitja rialleta i va replicar: " Amb això m'esteu dient que els Reis sou vosaltres?"

Havia arribat el moment tan temut de fer-me la morta però en canvi em va agafar un atac de riure amb llagrimons inclosos que no podia aturar.

Li vam preguntar que què creia ell, a la qual cosa va dir que hi havia moltes coses que "feien pudor". Vam preguntar-li què li semblava el fet de saber la veritat i quina va ser la meva sorpresa quan em va mirar i va dir: "Però si no passa res mama!" ( a tot això jo seguia amb l'atac de riure histèric) i va continuar dient :"jo crec que plores més de pena que de riure". Aix...la criatura ha sortit al pare. Pràctic a morir. (El que m'espera!!!)

Evidentment li vam dir que acabava d'entrar a formar part del major secret del món adult i que no podia dir res.

Va ser un moment amb frases per la posteritat com: " Jo ja ho sabia però esperava el moment oportú per dir-ho" o "Ara ja no sóc un nen. Sóc un adult" (Pànic a la sala!!!!).

I la millor de totes. A la meva pregunta de: " En quin moment t'has fet tan gran?" ell em va dir mentre m'abraçava: "Mientras no os dábais cuenta".

Calen més paraules? El temps vola i no em vull perdre res. 

Intentarem no perdre el Nord en qüestió de regals (com cada any) i ara que ja ho sap encara més. Però he de reconèixer que fa tanta il·lusió veure-li la cara el dia de Reis al matí, que espero que mai no perdi del tot la innocència, que en conservi una miqueta encara que s'afaiti.

Fins aviat!

Calvin & Hobbes de Bill Watterson