NITS DE POR...

Nits de por....quant en podríem parlar oi?
Vosaltres com porteu les nits? El meu peque va ser una meravella per adormir-se els primers dos anys i mig. S'adormia sol, ràpid sense llumetes, dormia d'una tirada tota la nit. Als dos anys i mig la cosa va canviar. No volia anar a dormir, t'hi havies de quedar amb ell, venia al nostre llit...havien començat les pors.
Al principi ho portàvem fatal. Sobretot que vingués al nostre llit. D'una banda la creença quadriculada de que havia de dormir al seu llit sí o sí, i d'altra, el fet que no era gens còmode. Recordo els sidrals de les primeres nits portant-lo al seu llit amb els consegüents crits, plors i nervis. La veritat és que no va durar gaire. La conclusió era clara: la meva salut mental perillava. Preferia la incomoditat, i a més, vaig arribar a la conclusió que quan tingués 15 anys no se'ns ficaria al llit. Vaig trepitjar totes les meves creences preestablertes (n'he trepitjat tantes al llarg de set anys afortunadament...).
La conclusió és ferma. El peque té por. I l'entenc. Com no ho hauria de fer si amb 40 anys, alguna nit que m'he quedat sola a casa m'ha costat apagar el llum a l'hora d'anar a dormir. Algú em va dir una vegada: "Què et penses, que quan tanques l'interruptor surten totes les criatures de l'infern?". Racionalment, és evident que la resposta és NO però el principal problema de la por és el seu component irracional.
Actualment encara hi ha nits que li costa dormir perquè té por i gràcies a Ikea dorm amb un "fantasmito" que fa una llumeta tènue i que ens acompanya des de fa uns quants anys (n'hem conegut ja tres models i l'últim mola molt! va canviant de colors! Jo en vull un per a mi jijij).
Fins fa poc, quan tenia por començava una lluita aferrissada perquè no ho expressava. Li costa expressar el que sent i sovint s'enfada amb si mateix i amb la humanitat. Simplement deia: " No vull anar a dormir" i el seu humor anava empitjorant proporcionalment a la seva por i la seva frustració i fins que aconseguies esbrinar què passava ja hi havia un conflicte bèl·lic internacional. Ha costat molt fer-li entendre que si no diu què li passa és difícil ajudar-lo però fa poc, va venir al menjador poca estona després d'haver-se ficat al llit i em va dir:" Mama, abans que us enfadeu i tot el rotllo, tinc por i no puc dormir". Dintre meu vaig ballar una sevillana de l'alegria que vaig tenir de que ho expliqués! Allò que us he dit últimament de : "Quién eres tú y qué has hecho con mi hijo?"
Li vaig preguntar de què tenia por i la resposta va ser: "Al meu cap ho tinc molt clar però no ho sé explicar amb paraules". Gran resposta!! El meu nino se'm fa gran. Així que, vam agafar una llibreta que té al costat del llit i li vaig proposar dibuixar la imatge que tenia al cap. La veritat és que un gat amb tres caps i un munt d'ulls, a la ment d'un nen a la foscor deu ser terrorífica. Després de matar-lo en el paper i fer un  parell de bromes de pets (això no falla mai), es va quedar prou tranquil i es va dormir.
Ara ja no ens visita tant a les nits però encara hi ha temporades que em desperta el pes de la realitat, i quan parlo de realitat, m'estic referint a 7Kg de gat a sobre de les cames i 25Kg de nens a sobre dels ronyons i/o el fetge. I no és que el llit sigui excessivament petit però encara que fos un "kingsize" de 2 metres, passaria igual, perquè per alguna estranya raó que desconec, tant el gat com el petit humà, s'enganxen a tu com si la seva vida depengués d'això. Ara a l'hivern encara, però a l'estiu.....ja us podeu imaginar.
I tot això per no parlar del sexe...He dit sexe? Em sona la paraula eh? però.....no és allò que diuen que fan algunes parelles? Doncs deu ser perquè no tenen fills o no tenen un petit ninja sigil·lós dormint a l'altra banda de la paret, que amb els anys ha polit la tècnica i ara quan es fica al llit ni te n'assebentes. Mai saps en quin moment  pot aparèixer. El factor sorpresa és la seva millor arma. Com trobo a faltar de vegades que dormi en el bressol...
En fi, la qüestió és que avui anirem al cinema a veure " Pesadillas". Teòricament per edat ja la pot veure i n'està convençudíssim! Tot pot ser que aquesta nit em torni a despertar el pes de la realitat o que em torni a sorprendre i dormi com una soca.

Calvin&Hobbes de Bill Watterson

EL REI CARNESTOLTES ORDENA.....

Hola a tothom!
Podríem dir que, després de la voràgine del Nadal, encara no ens hem acabat de menjar els polvorons que van sobrar, que ja ens trobem amb la del Carnaval. Per un moment penses: "Ja està. Ja s'ha acabat la bogeria" per pensar, dos segons després : " Aix noooooooo! Que arriba el Carnaval!" Això a casa passa, sobretot quan passa com aquest any, que només un mes separa el dia de Reis i la festa del Carnestoltes, el Rei dels Pocasoltes
.
Quan treballava a l'escola, recordo que sempre dèiem que el primer trimestre era el mes dur, i tot just tornar de vacances de Nadal, mentre treies les decoracions de les finestres de campanetes i barrets del Pare Noel, ja estaves pensant en la disfressa que podíem fer, les ordres del Rei Carnestoltes, la circular per a que les famílies s'anessin preparant, la circular de l'entrepà de truita per esmorzar el dijous gras, el dibuix de la Vella Quaresma, l'arribo del Rei Carnestoltes.... total que tots els trimestres hi havia una bogeria o una altra.
 Tot i el desgavell, i el pànic inicial, he de confessar, i amb el cap ben alt que gaudia tant o més que els nens.

Ara ho gaudeixo d'una altra manera. L'única pega de tot això és que, la meva petita criatura, tot just començava a "relaxar-se" i recuperar-se de les festes nadalenques i ja l'he tornat a "perdre"....torna a estar com les cabretes. Tenint en compte que el mes vinent és el seu aniversari i ja pensa en la festa, ja no el recupero fins a l'abril. Però aleshores ja estarà primaveral i empalmarem amb l'emoció pre-estiuenca... En fi, que no sé ni com se m'acut pensar que l'estat natural del meu fill és de caire tranquil. Millor que m'acabi de convèncer d'una vegada per totes que és més aviat tot el contrari (o sigui, el que seria normal tractant-se d'un nen de 7 anys).

Mirem-ho des de la part positiva: s'emociona pel que està per venir i per les festes i tot el que MOLA!!! Perquè hem de reconèixer que mola!!! L'AMPA organitza un concurs de disfresses el cap de setmana i fa uns anys que hi participem. Algunes persones em pregunten :  " I tu també et disfresses?" Amb cara de, pobreta, no li deu venir gens de gust, quina mare més sacrificada... i la meva resposta és "Sí. Però he de dir que no em molesta gens ni mica". A l'escola m'ho passava pipa encara que fos un stress. I mentre pugui disfressar-me amb el meu fill i confeccionar les disfresses i compartir la diversió amb ell, ho faré. Penseu que d'aquí a pocs anys segurament em dirà: " No pensaràs sortir així al carrer no mama? No facis el ridícul". I encara que en certs moments pensi que no sé com em fico en aquests merders, que a més, em deixen exhausta, m'encanta! A més, he de dir que el meu nen té un sentit del ridícul molt accentuat quan està en públic, i aquests dies sembla que s'allibera una mica i això sempre és un gust.

Així que aquesta setmana casa nostra és plena de tela de disfresses, goma eva amb purpurina (crec que dec tenir purpurina fins a dintre del bolso per no dir les calces...ups perdó! Ho he dit?), perruques, barrets, maquillatge i d'altres paraments. Quan era petita sempre anava disfressada per casa i he de dir que el meu "nino" també té aquesta afició. Si veiem "Piratas del Caribe" es disfressa de pirata; si veiem Star wars es disfressa de Jedi o de Darth Vader i si no veiem res, també es disfressa amb el primer que enganxa (sigui el que sigui i de qui sigui).

Què seria de la vida sense aquestes coses que ens fan sentir vius i en connexió amb els nostres peques? Gaudiu-ne molt, que el temps vola!!!! I bon Carnaval als qui us agrada, i als qui no, paciència!

Per si us interessa, us deixo AQUÍ l'enllaç del programa d'activitats que hi haurà a Barcelona aquests dies.

Tira còmica de comicaire.blogspot.com