A la primera intervenció quirúrgica ell tenia només 9 mesos. Jo no sé en quin grau se'n debia adonar o no. El que sí que sé és que el dia abans d'ingressar a l'hospital, el tenia a 38 de febre (com tantes altres vegades que ha passat alguna cosa molt fora de l'habitual). Una setmana després vaig tornar a casa i després de més de dos mesos de no poder-lo agafar pel pes, va passar de ser un nen sociable a no deixar-se tocar pràcticament per ningú, Era com una paparra enganxat a la meva cama, i ni us imagineu els crits que fotia quan algú que no fóssim nosaltres, la meva mare o les mestres de lescola bressol intentava apropar-se (i ja no us explico si l'agafaven). Això va durar en més o menys grau gairebé tres anys. Un suplici...
En les baixes següents i la segona intervenció va estar enfadat amb la humanitat. En una ocasió em va dir plorant i enfadat: " No haver fet el que vas fer per tenir això". Em va fer mal però entenia que necessitava culpar algú de la situació. Després em va dir alguna vegada que ell només volia una mare com les altres o que em donava hora aquella tarda perquè havia inventat una màquina per curar-me. Almenys començava a verbalitzar que la situació no li agradava, i això m'alleujava una mica.
Hem passat per diferents etapes d'acceptació ( o no) de la malaltia. Ho hem patit, ell el primer. Poc a poc, amb el temps, responent als seus dubtes i el fet d'anar madurant (quin remei, pobret) hem arribat a una frase que em diu de tant en tant, quan m'han de fer proves, o em toca tractament o simplement menjo diferent..."Mama, tenir Crohn és una merda oi?". Ni se m'acut renyar-lo per la paraulota i la meva resposta no pot ser una altra que :" Doncs sí carinyo. És un rotllo. Però recorda que, malgrat tot, tenim molta sort".
Mai li he amagat el que tinc, li he parlat amb naturalitat i contestat les seves preguntes en la mida que ho pogués entendre. I penso que en part gràcies a això, ha anat assimilant que la malaltia forma part de la nostra normalitat per bé i per mal. La darrera intervenció la va assumir molt dignament.
El que més desitjo que aprengui de tot això, és a gaudir de la vida i a quedar-se amb les lliçons positives que aquesta ens dóna, i que rendir-se, malgrat tot el que ens passi, no és una opció. Que aprengui a ballar sota la pluja...
Fins aviat!!
 |
| El gran Calvin & Hobbes de Bill Watterson |
