TOT A L'HORA...

Sovint, per no dir sempre, em trobo amb el cas que quan li dic al meu fill que faci alguna cosa (coses d'aquelles que es fan en 30 segons) o ell mateix va a fer quelcom, mitja hora després no ha fet res...res del que li has dit,és clar, perquè en aquell impàs de mitja hora ha trobat un seguit de coses a fer evidentment totes molt més interessants.
Aquest matí, per exemple, en acabar d'esmorzar ha anat a vestir-se (8:05 AM). A les 8:30 anava només amb els calçotets posats. Avui he decidit no repetir 30.578 vegades que fes el favor de vestir-se.
Quantes vegades dic allò de: " No t'ho torno a repetir!" i mentre faig mitja volta per sortir de la seva habitació ja ho estic tornant a dir... O allò altre de " Vols fer el favor d'acabar una cosa i després començar una altra!!!???" mentre jo estic amb un mitjó a la mà (perquè estic estenent la roba), un paquet de macarrons a l'altra (perquè estic pensant què farem per dinar), el telèfon entre l'espatlla i l'orella (perquè, aix! avui no he trucat a ma mare) i tinc el llum del bany encès perquè m'estava posant el rímel abans de sortir....ejem...algú més se n'adona de la contradicció?

L'única diferència és que nosaltres potser som conscients dels "tempos" i ells no. Evidentment, els matins de diari et vesteixes , prepares l'esmorzar dels dos, l'esmorzar de l'escola, fas el llit (o com diu ma mare, li estires les orelles als llençols) et pentines i et pintes tot en un temps rècord i sense distraccions. Quan acabes, gairebé aixeques els braços com si fos un concurs d'aquells en què tens un temps límit per acabar un plat de tres estrelles Michelline (tot per apurar 6 minutets més al llit).

En canvi, el nen es treu el pijama i agafa el cub de Rubik. Es posa els calçotets i potser un mitjó i agafa un personatge del Lego que corre per l'escriptori. Potser es posa l'altre mitjó i canta "Yo soy aquel" de Raphael (És el que té veure les imitacions de "Tu cara me suena"). Es posa els pantalons i torna a agafar el cub de Rubik. A tot això, ja han passat 25 minuts i aleshores se n'adona que tu ja portes les sabates posades, i de sobte, com per art de màgia, apareix al menjador acabat de vestir i amb les sabates posades mentre diu amb la motxilla a la mà: " Ja està mama, ho tinc tot). A tu, se t'obre la boca fins a tocar a terra i et preguntes perquè cony no fa tot això amb aquesta rapidesa a les 8:05 i no a les 8.35. Respires. Decideixes no dir res però quan ja ets al replà de l'escala no pots aguantar i dius :" I t'has rentat la cara i t'has pentinat?" (amb tota la mala intenció, perquè ja saps la resposta) Davant de la seva expressió facial internament crides :" Aha!!! Ho sabia! T'he enxampat!!!" mentre per fora, poses cara de no importar-te res mentre li dius: " Doncs així te'n vas. Apa, fet un marranito" i al primer semàfor que esperes per travessar, et mulles el dit amb saliva i li treus les lleganyes i les restes del bigoti que li ha quedat en prendre's la llet...

En fi...cada cop estic més convençuda que estic creant un petit "monstre" a imatge i semblança meva. Els adults som els seus miralls per bé i per mal. Pensem-hi! Segurament val la pena millorar algunes coses de nosaltres per tal que també puguin fer-ho ells, i si no és així, acceptem-ho. No?

Calvin & Hobbes de Bill Watterson

I SI FUNCIONA?

Poc abans de festes vaig anar a una xerrada a La Mama Vaca de la Míriam Tirado d´ "A flor de pell" . Si no heu llegit els seus posts o vist els seus vídeos, us els recomano.

Parlava sobre les rabietes, i tot i que a nosaltres les rabietes com a tals ja ens queden una mica lluny, em vaig quedar amb un parell d' idees que he començat a posar en pràctica.

La primera és sobre aquell costum que tenim molts adults de dir "no" a quasi tot als nostres fills. Em refereixo a fer servir la paraula "NO". He descobert un munt de maneres de negar les coses sense fer-la servir, utilitzant alternatives, donant la volta a les coses, i he de dir, que el meu peque ho rep molt millor. Quan diem que no a tot, com diu la Míriam, els "NO" realment importants no els entenen com a tals i ja no fan efecte. 

El quid de la qüestió és pensar quines coses requereixen un "no" inqüestionable i quins poden ser un "sí", un "potser" o un "demà" (i evidentment complir).

Altra reflexió és la següent...no us heu queixat mai que els vostres fills sempre tenen el "NO" a la boca??? A part de ser una etapa (llaaaaaarga) de reafirmació del caràcter, pareu-vos a pensar...Quina és la paraula que més senten al final del dia? No saltis per aquí, no corris, no facis això, no cridis, no parlis tant, no diguis això, no mengis allò, no juguis aquí, no escampis les joguines, no deixis la roba sobre el llit, no facis el pi al tobogan (aquesta potser sí que està justificada).... Com diu el gran Carles Capdevila: " Ens preocupem perquè els nostres fills caminin i parlin, per després fer-los callar i que no s'aixequin de la cadira".

La segona idea és posar-li missatges a l'esmorzar com a hàbit per apropar-nos a ells, al seu món. El primer dia que li vaig posar, ho vaig fer amb certa por, sí, sí, por. Si tenim en compte que el petó de comiat abans d'entrar al cole me'l fa 1 kilòmetre i mig abans d'arribar perquè li fa vergonya que li faci a la porta (i només té 7 anys! Quan tingui 15 no em saludarà pel carrer si va amb els amics), el fet que la mama li posés un missatge a l'esmorzar podia ser devastador!!! Però mira, vaig decidir arriscar-me (les mares no ens donem per vençudes amb facilitat)! Vaig decidir "viure perillosament" i li vaig escriure en un paperet: "que passis un bon dia" i li vaig posar una careta contenta.....vaig pensar que si li posava "T'estimo" potser em denunciava per mare ensucrada. 

Quina fou la meva sorpresa quan va sortir al migdia i em va dir :" mama he trobat la teva nota!" amb to content!!!!!! Quasi vaig sentir els coets i els aplaudiments al meu interior i una llagrimeta d'emoció va estar a punt de córrer galta avall...el meu fill estava content perquè li havia posat una nota !!!! (tenint en compte que no és gaire expressiu això és com si em toqués la grossa!)

On són les serpentines i el confetti!!!!???? He de dir que per un moment gairebé se m'escapa un :"qui ets tu i què has fet amb el meu fill? ". I a sobre em va preguntar si a l'endemà li podia posar una altra i que li podia posar el que jo volgués!!! Sort que la porta de l'escola és ample, perquè si no, no hagués pogut passar plena d'orgull com estava.

De vegades, quan a casa passem temporades tenses en que les criatures estan més atabalades o contestatàries, entrem en un (mal) hàbit en què només esperem: "què ens farà ara?"

Conclusió: els nostres peques ens sorprenen constantment, i afortunadament, sovint ho fan de manera positiva. Només cal que com a pares ens decidim a esperar totes aquelles coses bones que ens poden oferir i a confiar en ells.
I si funciona i tot rutlla millor? Molaria, no?

Calvin & Hobbes de Bill Watterson

LES MALEIDES TAULES DE MULTIPLICAR

Hola a tothom!

Ja han passat les festes de Nadal, hem sobreviscut i tot a tornat a la rutina. 

Les classes recuperen el seu dia a dia i entre d'altres coses, torna amb força l'aprenentatge de les taules de multiplicar, que són el "plat estrella" de segon de primària. 

Recordo quan era petita, que teníem els cartronets de toootes les taules i les apreníem cantant i a base de repetir i repetir i repetir.....sona "trepidant" eh?

El tema de la repetició i la memorització  continuen sent importants en l'aprenentatge de les taules (al cap i a la fi, multiplicar és repetir) però, afortunadament podem comptar amb altres estratègies complementàries que poden ser  (segons el meu parer) igualment importants i al mateix temps més divertides. Variar acostuma a ser positiu pels nens i no podem oblidar que cadascú aprèn d'una manera diferent. Afortunadament les criatures són una clara mostra de la diversitat del nostre món.

Al principi gairebé tots diuen que és molt fàcil però quan arriba la taula del 3....la cosa comença a posar-se tensa. És en moments com aquests, que t'adones que el teu petit ja no ho és tant i comences a suar pensant en el que vindrà...

Jo no sé vosaltres, però el meu fill, quan surt a les 17:00 no vol ni sentir a parlar del cole, i malauradament això no és possible, ja que cada cop porta més deures.

Ja sabeu de la meva "obsessió" per buscar alternatives i maneres d'ajudar al meu peque, així que he fet una petita investigació per internet i he  trobat idees i explicacions interessants. La meva addicció als llibres m'ha dut a adquirir tres publicacions que ara us ensenyaré. De moment, al peque li han agradat, sobretot perquè se surten del que s'acostuma a trobar habitualment a l'escola.

El primer es titula "Así se aprenden les tablas de multiplicar", de Susana Obrero Tejero. Són historietes curtes i divertides que expliquen com un nen a qui no li agrada gens aprendre les taules, troba maneres extravagants de fer-ho.

El segon és "Pizarra de multiplicar" (jo l'he trobat a la botiga on line de La casa del libro). Ofereix alguns trucs i  jocs, a més de poder practicar les taules per escrit tantes vegades com vulguin perquè el material simula la pissarra vileda i poden anar esborrant.

I el darrer és "Malditas tablas de multiplicar". Mireu si és atractiu, que fins i tot el nostre gat se l'ha intentat menjar...

També ofereix trucs, jocs i activitats per aprendre les taules i anima als nens a anar desmuntant el llibre a mida que les vas aprenent. Com que el format és de llibret de passatemps  no sap tan greu "trencar-lo". Sota el meu punt de vista, el fet de presentar-lo com una "crítica" fa que els resulti més atractiu (almenys per al meu fill).

A més d'aquests llibres, he baixat una app gratuïta al mòbil que es diu  10 monkeys multiplication. El joc és l'excusa per fer-los practicar les taules. La vaig trobar llegint un enllaç que us deixo ara  mateix que es diu "7 recursos per aprendre a multiplicar". Dels que he llegit per internet és el que més pràctic i interessant vaig trobar.

En fi, si els vostres angelets són com el meu i "odien" l'escola, potser us és útil aquest post. Només espero que puguem anar sortejant cada repte nou que se'ns presenti.

Calvin & Hobbes de Bill Watterson