"NO PASSA RES MAMA"

Avui, 26 d'octubre, tot baixant cap a l'escola el meu nino s'ha adonat que ja han començat a posar els llums de Nadal...els comerços deuen estar a punt de començar a omplir-ho tot de torrons, panetones, joguines i garlandes. A les televisions ja ha començat el bombardeig sense pietat de publicitat adreçada als més menuts per tal que comencin a fer-se la seva llista de desitjos en un rotllo de paper higiènic (és el més llarg que se m'acut per poder encabir-ho tot) i els pares comencem a posar-nos nerviosos pensant en quin moment iniciarem la bogeria de comprar.

Fa uns dies parlàvem d'una pel·lícula que vam anar a veure el seu pare i jo. Em  va agradar moltíssim, i vaig comentar que per Reis demanaria el llibre en el qual es basa la pel·li. (Sí, jo també penso ja en la meva carta als Reis...què voleu!?? Encara em fa il·lusió).

Vaig aprofitar i li vaig preguntar al peque (per començar a temptejar) si faria carta oberta o si volia que fos sorpresa. Ell va dir que només demanava tres coses (a quina més cara, és clar). La meva resposta immediata va ser : "Doncs millor que te n'oblidis perquè tot això és caríssim". Ell va ser encara més ràpid, ens va mirar amb una mitja rialleta i va replicar: " Amb això m'esteu dient que els Reis sou vosaltres?"

Havia arribat el moment tan temut de fer-me la morta però en canvi em va agafar un atac de riure amb llagrimons inclosos que no podia aturar.

Li vam preguntar que què creia ell, a la qual cosa va dir que hi havia moltes coses que "feien pudor". Vam preguntar-li què li semblava el fet de saber la veritat i quina va ser la meva sorpresa quan em va mirar i va dir: "Però si no passa res mama!" ( a tot això jo seguia amb l'atac de riure histèric) i va continuar dient :"jo crec que plores més de pena que de riure". Aix...la criatura ha sortit al pare. Pràctic a morir. (El que m'espera!!!)

Evidentment li vam dir que acabava d'entrar a formar part del major secret del món adult i que no podia dir res.

Va ser un moment amb frases per la posteritat com: " Jo ja ho sabia però esperava el moment oportú per dir-ho" o "Ara ja no sóc un nen. Sóc un adult" (Pànic a la sala!!!!).

I la millor de totes. A la meva pregunta de: " En quin moment t'has fet tan gran?" ell em va dir mentre m'abraçava: "Mientras no os dábais cuenta".

Calen més paraules? El temps vola i no em vull perdre res. 

Intentarem no perdre el Nord en qüestió de regals (com cada any) i ara que ja ho sap encara més. Però he de reconèixer que fa tanta il·lusió veure-li la cara el dia de Reis al matí, que espero que mai no perdi del tot la innocència, que en conservi una miqueta encara que s'afaiti.

Fins aviat!

Calvin & Hobbes de Bill Watterson

SÓC UNA BRUIXA...

Estimats i estimades lectors i lectores...
Crec que he arribat a aquesta dura conclusió....sóc una mare bruixa.

Us explico com he arribat fins aquí.
La setmana passada el meu estimat "pollito" tenia dos controls.
Feia uns deu dies que ho sabia. Jo li anava recordant allò que tant odiava sentir: "no ho deixis per l'últim moment que després venen els mals de panxa".

Uns dies abans el vaig ajudar a fer-se esquemes del que havia d'estudiar i al dia següent al vespre s'ho va mirar una estona, així com les taules.
Quan portava una estona (poca) va voler parar perquè estava cansat (fins aquí d'acord) i va assegurar que al dia següent (que era festiu) s´ho acabaria d'estudiar tot.

Vam decidir no dir-li res al respecte, confiant que la responsabilitat li pesaria prou per posar-s´hi pel seu compte...
Quina va ser la nostra sorpresa quan van anar passant les hores i, de posar-se a repassar res de res. Al mateix temps a mi se m'anava fent una bola de foc a l'estómac i em mossegava la llengua (m'estranya que no m'hagin hagut de posar punts!) per no di res. I se'n va anar a dormir tan fresc!!!!

Al dia següent li vaig clavar el gran sermó sobre l'esforç, la importància de tenir un bon hàbit d'estudi (sí, suposeu bé...no era la primera vegada que el sentia). JO!!! La gran Procastinadora!!! Perquè sí senyoria!!! Confesso! Em declaro culpable! Sempre ho deixava tot per l'últim moment i amb poc esforç sortia del pas (fins que em vaig estampar). Aquest és un dels meus pecats capitals...la mandra! Però això no li puc explicar al meu fill, és clar.

I per què sóc una bruixa? El dia del control pel matí vaig veure la mestra del meu fill i li vaig dir que no tingués cap pietat d'ell, que "necessitava fotre-se-la, a veure si es posava les piles, perquè quasi no havia estudiat". No sigueu massa durs amb mi...em van educar amb les maneres de la vella escola i encara em surt de tant en quan.

Ara imagineu-vos la situació: Divendres ("día de autos") 17:00 de la tarda,  recullo al meu fill a la fila i després de fer-nos un petó em diu (agafeu-vos fort): "Mama, he tret un excel·lent al control de medi".
Crec que en aquell moment em vaig quedar blanca i només em va sortir un : "segur?"
-" Sí, mira! I un notable al de mates!"

A veure com li explico jo ara que cal esforçar-se per aconseguir les coses! Després t'assabentes que el teu marit, o sigui, el seu pare, també era igual (per tant, no podem lluitar contra la genètica). I arribes a la conclusió que, segurament ha arribat el moment de deixar-li anar una mica la corda i,si se l'ha de fotre (que potser no és el cas) tindrem fe en què serà capaç de reaccionar. Potser és d'aquells que funciona millor sota pressió. Sigui com sigui, ho haurà de descobrir ell mateix mentre nosaltres ens mantenim a la banqueta fins que ens toqui intervenir.

Calvin & Hobbes de Bill Watterson

MAMA,VULL UN GERMANET

L'Arnau mai havia volgut un germà. De fet mai no li havien agradat els bebès. Respirava tranquil.la quan algú li feia la típica (i tonta) pregunta aquella de : " I no vols un germanet?"  i ell contestava: "No, ja tinc un gat". Era una gran resposta. "¡¡¡Bien!!!", pensava jo...

Però ara resulta que se li ha ficat a la closca que vol un germà i no em deixa en pau. Cada cop que em veu em toca la panxa i li parla (començo a suar) i li diu: " Jo sé que hi ets". M'ho diu en broma però amb aquella ansietat de voler que sigui veritat. La resposta és clara.... l'únic "bebè" que hi ha aquí dins es diu "Crohnattan" (per allò del Crohn torracollons) i no pensa sortir. 

Ja li he dit que em sap greu però ni per edat ni per salut, un germà no és una opció.

La cosa comença a al·lucinar-me més quan fa dos dies em va dir que ja tenia la solució! Atenció: Separar-me del seu pare, que ell busqués una altra parella, que tinguessin un fill i després tornàvem junts i ens quedàvem el nen o la nena. Quasi em desmaio. Realment resulta un pèl inquietant...tantes ganes en té???? Reconec que em dol una miqueta. Des del primer moment vaig decidir que "tancava la paradeta", que amb un fill i un Crohn tenia la feina feta. I ho continuo pensant, que no s'emocioni ningú. Però no puc evitar pensar que el dia de demà trobarà a faltar comptar amb un germà o una germana amb qui compartir (i suportar) certes coses.

De moment s'ha conformat amb un "bebè imaginari" com diu ell. "Mama ja sé que no tindré un germà, però m'agrada pensar que tens un bebè imaginari". I mentre diu això, em toca la panxa i s'apropa i li diu baixet: "Hola Lisi". Perquè sí...té nom i es diu Lisi.

En fi...espero que se li vagi passant i no acabem amb un germà imaginari ja fora del ventre matern!

Imatge de www.dreamstime.com