THE GRIMM BLUES BROTHERS

Hola a tothom!!

Aquest matí he anat amb el peque a "La Font de Mimir", una llibreria de barri petita i familiar que poc a poc s'ha anat convertint en un d'aquells comerços imprescindibles al barri. Hi pots trobar de tot i sempre bon assessorament. Ofereixen diverses activitats per a petits i grans. Si viviu a Nou Barris o a prop (o no tan a prop però un dia passeu per allà) us aconsello que passeu a visitar-la.

Doncs bé, avui, com us deia, hi he anat a escoltar un conte de la mà de'n Santi Rovira, un fantàstic narrador, animador i músic que dóna un toc molt personal als contes que explica. Fa participar pares i fills i crea un ambient súper agradable. Només us diré que fins i tot el meu peque ha cantat! I això que té un sentit del ridícul més gran que el Taj Mahal...Doncs bé, vaig descobrir el Santi precisament a La Font de Mimir fa un parell d'anys i em va encantar, així que quan vaig veure que avui hi era de nou, no m'ho he pensat dos cops! (I per sort avui els astres s'han alineat favorablement per tal que el meu angelet accedís a la proposta! Un festival!).

El conte d'avui es deia "The Grimm Blues Brothers" i m'ha encantat perquè ens ha explicat el conte de la Blancaneus a ritme de Rithm and Blues. A més, em sembla genial la idea d'apropar un estil de música com és el blues als més petits. No tot ha de ser el "Sol solet" (que també està molt bé) però estan molt més preparats per obrir les seves petites/grans ments a moltes més coses de les que els adults sovint pensem.

En fi, que ha estat un plaer tornar a retrobar el Santi! Si teniu ocasió de veure'l, no us ho penseu! Els vostres peques us agrairan i a vosaltres us encantarà.

Aquí teniu els germans Grimm disfressats com els Blues Brothers (per cert, que avui he descobert que no eren germans de sang, sino de blues).

Us deixo els links de La Font de Mimir i del Santi Rovira a la pàgina de "et pot interessar" (també hi podeu arribar-hi clicant directament sobre els links d'aquesta entrada).

Fins aviat!!!

SERIOSAMENT...

Bon dia a tothom!
El post d'avui és diferent. Avui no us parlaré de la meva "bogeria" de mamestra (s'hi ha de descansar de tant en tant).

Fa un temps que estic subscrita a un blog sobre psicoteràpia i coaching familiar que em va semblar molt interessant. La noia que el fa es diu Olga i el vaig descobrir per casualitat (Ja coneixeu el meu afany per saber-ne més. No escarmento, què hi jarem!). L'avantatge de subscriure't als blogs que t'agraden i vols seguir (cosa totalment gratuïta) és que cada post que publiquen, t'arriba automàticament al teu correu.

El cas és que, en èpoques com les que vivim actualment, és molt difícil que les nostres criatures no vinguin algun dia preguntant què és un atemptat o per què els senyors dolents maten gent.
Així que vull compartir amb vosaltres el post de l'Olga, de "Mama Om" que es diu "Cómo hablar a tus hijos de los atentados en París". Podeu accedir-hi clicant directament a sobre.

Al final del post hi ha un petit vídeo de Fred Rogers (educador, compositor, comunicador) que m'ha encantat. És en anglès però és tan curtet que fins i tot jo, que tinc un anglès d'anar per casa, l'he entès. El missatge és molt esperançador: quan vegis una desgràcia, busca els que ajuden. SEMPRE n´hi ha.

Us deixo amb aquesta vinyeta de Calvin & Hobbes de Will Watterson que vaig descobrir fa molts anys però que, desgraciadament, no passa de moda...

A la pestanya "us pot interessar" deixaré l'enllaç al blog de Mama Om.

Fins la propera!!!

"ANGRY" FILL

Coneixeu el joc dels "Angry Birds"? Són uns ocellets que es passen la vida intentant destruir unes construccions fetes per un seguit de porquets verds amb cara de pocs amics.
No he profunditzat gaire en l'objectiu i les diferents variants del joc, però crec que aquest seria el resum.
Tampoc sé qui són els bons i qui els dolents (ni tan sols sé si n'hi ha dels uns i dels altres...)
La qüestió és que es passen la vida enfadats.

Angry Birds

No us passa que, sovint casa vostra es converteix en un camp de batalla a on els vostres petits (els ocellets destructors) dinamiten per esport tot allò que vosaltres poseu com a norma? I d'altra banda, nosaltres (els porquets verds) diem "NO" abans d'escoltar la pregunta?
Tan bon punt dius: "Fes el favor de no fer això", abans no has acabat la frase, PAM! "La primera en la frente" que diríem. O surt de l'escola i evidentment la primera paraula és:" Vull....", evidentment tu contestes: "no!", la cosa se surt de mare i el petit "angry" fill entra en una espiral de queixes i retrets i "dispara" amb l'objectiu claríssim de dinamitar la teva trinxera. O això és el que tu penses perquè, clar, els nostres fills/es no tenen reeeees més a fer a la vida que intentar per tots els mitjans amargar-nos la nostra...Oi?

Aleshores tu, que has llegit toooots els manuals del mercat sobre com educar els fills en positiu, respires fondo (el dia que ets capaç) i amb tota la calma (falsa) que ets capaç de reunir, li dius allò de: "Quan et tranquil·litzis et faré cas", quan en realitat el que lluita aferrissadament per sortir d'un lloc profund de la teva gola és quelcom semblant a: "lamarequetvaparirnosapsferunaltracosaquedemanariexigirdemalesmaneres" i seguiries amb un "foradelamevavistaquenoetvullveurenienpintura", etc. Així, sense pausa ni per respirar, amb la vena del coll inflada i els ulls a punt de sortir de la cara. I sense saber com, d'alguna manera aconsegueixes controlar la situació, fins a la propera (més o menys una mitja hora després).

I així van passant els dies, amb la sensació que et lleves, respires i te'n vas a dormir enfadada. Mentre "l'angry fill", es lleva enfadat, als cinc minuts canta feliç, dos minuts després es queixa de la roba que li prepares (perquè vol portar màniga curta, tot i que a fora estem a 3 graus, però fa calor), de l'esmorzar que li poses, del petó que li fas a la porta de l'escola, torna a cantar, es queixa de la dutxa, del sopar, dels deures, de la mosca que vola en sentit contrari del que ell voldria...i torna a cantar.

Calvin & Hobbes de Bill Watterson

Llavors tens aquella conversa amb algú a qui respectes i aprecies profundament (i veus un cop al mes aproximadament): "és que res li sembla bé al meu fill, es queixa per tot, res li sembla prou, sembla que estigui de tornada de tot, no ho entenc". Aleshores, ella , (que bona que és la punyetera) deixa anar una pregunta a l'aire...:" De les estones que esteu junts, quina proporció de temps és dedicat a posar-li normes?" (O el que seria el mateix..."quan esteu junts el renyeu molt i us queixeu del que fa i del que no fa també?")

Aleshores se't queda cara de tonta, el maxil·lar inferior quasi t'arriba al terra i sents el pes aclaparador de la realitat que cau a sobre teu...

Senyoria, no hi ha més preguntes.

Il·lustració de Joan Turu

NO VULL SER PERFECTA!!! O SÍ?

Quan vaig ser mare, jo ja treballava a l'escola amb els peques de 3 a 5 anys.
En aquells primers temps de maternitat, molta gent em deia que per a mi seria més fàcil tractar el meu fill perquè era mestra. És veritat que, pel que fa a certes coses tècniques i teòriques potser tenia més coneixements, però això no té perquè ser un avantatge. De fet, no ho és. Us asseguro que quan plorava o feia alguna de les seves (freqüents) rabietes, em sentia igual de desesperada que la resta de la humanitat i tenia les mateixes ganes d'escanyar-lo quan es posava a cridar com si estigués posseït per malignes forces de l'avern.

El fet de tenir més coneixements a mi, particularment, em va convertir en una mare una mica tocada del bolet. No parava (ni paro) de llegir llibres sobre l'educació dels fills, sobre com jugar per estimular-lo, de super nany, sobre com influïm els pares en la seva personalitat i un llarg etc . D'altra banda, casa nostra també és plena de materials de manualitats, jocs educatius, plastilina i  tovalloletes! Quan un fill arriba a la teva vida, no porta un pà sota el braç, no. Porta un paquet de tovalloletes!
Total, que cada cop que actuava/actuo de manera determinada o li deia/dic qualsevol cosa, simultàniament analitzava/analitzo l'impacte que podia/puc provocar en el seu estat emocional, salut mental, la seva personalitat i no sé quantes coses més. Mentre ell en aquella estona deu pensar: "Pobra mama. Està fatal" i pregunta: " Puc veure la tele?"
Vaja, que m'estranya que el meu estimat marit no hagi tancat ja tota  la bibliografia educativa amb pany i cadenat en alguna cambra de seguretat.

Així és com em vaig convertir en "mamestra" a temps complert. Mig mami dels meus alumnes i mig mestra del meu fill.

Amb els anys m'he adonat que , inconscientment desitjava, per començar (suposo que com molt@s de vosaltres) , que el nen dormís les seves hores i mengés de tot i bé, i que a mida que anés creixent fos un nen agradable, rialler, simpàtic, respectuós, ordenat, optimista, obedient, responsable, amb sentit de l'humor, inteligent, sensible, feliç, de bon conformar, dòcil....podeu fer que pari quan volgueu eh!!!  Vaja...que encara que digui que no, volia un nen PERFECTE (pobret) i jo aspirava a ser una mare perfecta. I sense voler li he trasalladat subtilment (o no tan subtilment) aquesta exigència al meu nen, que fart de sentir-me a totes hores, es deu haver vacunat contra les meves sentències i  tinc la certesa que ja no em sent quan el sermonejo, perquè em contesta amb un sospitós "mmmm, aha....".

Mentre pensava en aquest primer post, acabo de trobar quin és el meu proper objectiu en la relació amb el meu homenet. Us sóna allò de "relájate y disfruta"? Doncs això. Aquest és el meu propòsit des d'avui: relaxar les meves expectatives i exigències cap a ell i a mi mateixa i gaudir sel meu fill.
Al cap i a la fi ell és un nen fantàstic...i jo una mare imperfecta.

Us deixo amb una imatge de Calvin & Hobbes de Bill Watterson. Me'l va descobrir algú fa 20 anys i m'encanta. A més, en Calvin em recorda molt al meu peque.

Així m'agradaria estar ara mateix amb el meu fill.

Bon dia a tothom!
Això ja pràcticament és a punt!
En breu, el primer post!
De moment us deixo aquesta petita joia del fantàstic Joan Turu.
Fins aviat!