ARA VE NADAL

En dos dies (literalment) és Nadal i la bogeria ja porta un parell de setmanes instal·lada a casa.

Va ser posar el pessebre i l'arbre, i tot d'una es van obrir les portes de l'avern.

El peque de la casa viu en una mena de "Dragon Khan X-treme" emocional i no en sortirà fins el dia 8 de gener aproximadament. Llavors pujarà al "Furious Baco" perquè s'apropa Carnestoltes.

La televisió fa un bombardeig publicitari incansable sobre les dolces criatures des de fa dos mesos més o menys, i ells, pobrets, fan cartes kilomètriques tot demanant totes les joguines de tots els catàlegs (jo aquest any els he fet desaparèixer com si fos un accident), anuncis i botigues existents i imaginaris.

Recordo els meus Reis: una nina "Barriguitas" (vam fer tota la col·lecció entre ma germana i jo) i una peça de roba. I sempre dic orgullosa que no tinc cap trauma! O sí...ejem....espera; Sempre vaig voler el joc "Operación". Ah! i també el "Simón", "l'Exin Castillos", els "Pin i Pon"...bé, és igual. La qüestió és que aquest any el meu fill ha demanat el "Simón" i jo sóc feliç!!!!

Afortunadament, la nostra situació és millor que la que tenien els meus pares i és difícil posar un límit. Sempre que dius: " Ja està. No comprem res més", mentre acabes la frase tens una altra cosa a les mans que "HAS de comprar" perquè : "li farà taaaaaaanta il·lusió!". 

I entretant tu li vas dient que no cal demanar tantes coses i molt menys aquell gos robot que val 110€ i ell et diu: "Però si ho porten els Reis!" Santa innocència.... i tu no saps com explicar-li que els Reis també han notat la crisi...

Per no parlar de L'AMENAÇA top d'aquests dies (o mesos)..."Els Reis et miren! Vigila a veure si no et portaran res!" Jo, per sort, ja fa temps que em vaig adonar que això era una coacció massa negativa i que a més no serveix de res! Entre d'altres coses perquè, a més ser un vil xantatge, tots sabem que no ho complirem...Oi?

Calvin & Hobbes by Bill Watterson

Els peques perden el cap i els grans perdem el seny (per sort no tant com per comprar el robot de 110€)

I sí...m'encanta que el matí de Reis a sota de l'arbre hi hagi un munt de paquetets i veure-li la cara, perquè ja queda poquet per la GRAN pregunta. Perquè riu-te'n de la de " D'on venen els nens? o Què és el sexe?"

La GRAN pregunta: "Els reis són els pares?"

Quan arribi aquest moment crec que em faré la morta com una "zarigüella", a veure si el despisto. 

Ja sap que el Ratoncito Pérez som nosaltres i fa dos anys que pregunta pel Tió (aquest any, sospitosament, no ha preguntat)

Aix...es fa gran. Te n'adones quan veus que es queda abduït mirant "Star Wars" i ja no vol veure "El viaje de Arlo" perquè diu que és infantil!!!

Per això crec que continuaré perdent una mica el seny (evidentment amb un límit. Afortunadament l'austeritat dels meus pares em va ensenyar a no malgastar massa) abans no em demani per Reis una màquina d'afaitar i llavors entri en Shock.

Gaudiu molt de les vostres criatures perquè el temps vola!!

Bones festes!!!

Calvin & Hobbes by Bill Watterson

POSI'M UN "RESSET" SI US PLAU! DOBLE!

L'altre dia vaig tenir bronca amb l'"Angry" fill. (Com ja va sent habitual en els últims temps) No sé si el fet que les festes nadalenques estiguin treient el nas per darrera de la porta, o l'arribada del fred de manera sobtada, o que Saturn i Júpiter s'han alineat de manera poc facilitadora o que "el Ebro guarda silencio al pasar por Aragón"....però el  cas és que la dinamita sempre és a punt per a l'explosió.

Aleshores, quan això passa i no ets capaç de respirar fons a temps, esclata la tercera guerra mundial, en la qual pel teu cap i la teva boca passen "coses" desagradables que ja no pots controlar (juro que les hormones femenines tenen molt a veure! Senyoria, elles han pres el control. M'han lligat de peus i mans i han fet el que han volgut! Digueu-me que us passa si us plau...). És quan la MaMestra Curiosa es transforma en MaMestra Furiosa...i la ira pren el comandament.

El personatge de la ira a "Inside out" de Disney.

En aquells moments odio l'actitud del meu fill (que no a ell, tot i que de vegades m'hi acosto) perquè no controla l'impuls!!! Eh! I ell no té l'atenuant de les hormones! 

Sé que és políticament incorrecte dir que pots arribar a odiar al teu fill. Això em recorda una escena de "Criatures" del Sergi Belbel i interpretada per  les T de Teatre (obra molt recomanable) en què un grup de dones fan teràpia perquè els seus fills les superen. En un moment hilarant del gag, criden totes a l'hora "Odio els meus fills i sóc una dona normal!!!" (Us deixo l'enllaç d'un tros. Cap al minut 3. Tot i que us recomano veure el gag sencer. Us pixareu de riure).

El dia de "autos", com diuen als judicis, quan estava a punt de quedar-me adormida, em va venir una revelació divina al pensament. Divina, però que no em va agradar gens. Una veu dintre meu (tranquils, no sento veus. És retòric) em va dir: "Saps perquè odies tant quan el teu fill fa això oi?"...Jo vaig intentar fer-me la despistada però la veu ve respondre igualment (sempre ho fa): "Perquè et recorda el que menys suportes de tu mateixa".

AAAAAAAH per què les veus interiors acostumen a encertar-la de plè? Són quasi més antipàtiques que les hormones. (Deuen ser amigues....).

El dia en qüestió, quan va arribar l'amnistia (He de dir que va trigar), va arribar de la mà d'aquella que també ens ronda sovint...la culpa, acompanyada de la veueta ditxosa: "Tu ets l'adulta, no pots caure en aquest parany, li has dit coses que no hauries d'haver dit, després li dius que pensi les coses abans de dir-les!"...I aleshores entres en el cercle de continuar el sermó interior a tu mateixa : "ets la pitjor mare del món (us sona?) millor estaria sense tu, com pot ser que tu no t'hagis controlat, Deu meu estic creant un nen infeliç i impulsiu i un llaaaaaarg etcètera que gairebé arriba al : "Oh senyor serà un psicòpata per culpa meva".

Calvin & Hobbes de Bill Watterson

 Al dia següent una frase ve al teu cap:

 "Posi'm un "resset" si us plau! Doble! I Tornem-hi, que no ha estat res.