MAMA, TENIR CROHN ÉS UNA MERDA, OI?

Des que va néixer el meu fill ara fa poc més de 9 anys, el meu "estimat" Crohn ha anat fent acte de presència d'una o altra forma. Així que ell ho ha anat patint de diferents maneres.
A la primera intervenció quirúrgica ell tenia només 9 mesos. Jo no sé en quin grau se'n debia adonar o no. El que sí que sé és que el dia abans d'ingressar a l'hospital, el tenia a 38 de febre (com tantes altres vegades que ha passat alguna cosa molt fora de l'habitual). Una setmana després vaig tornar a casa i després de més de dos mesos de no poder-lo agafar pel pes, va passar de ser un nen sociable a no deixar-se tocar pràcticament per ningú, Era com una paparra enganxat a la meva cama, i ni us imagineu els crits que fotia quan algú que no fóssim nosaltres, la meva mare o les mestres de lescola bressol intentava apropar-se (i ja no us explico si l'agafaven). Això va durar en més o menys grau gairebé tres anys. Un suplici...

En les baixes següents i la segona intervenció va estar enfadat amb la humanitat. En una ocasió em va dir plorant i enfadat: " No haver fet el que vas fer per tenir això". Em va fer mal però entenia que necessitava culpar algú de la situació. Després em va dir alguna vegada que ell només volia una mare com les altres o que em donava hora aquella tarda perquè havia inventat una màquina per curar-me. Almenys començava a verbalitzar que la situació no li agradava, i això m'alleujava una mica.

Hem passat per diferents etapes d'acceptació ( o no) de la malaltia. Ho hem patit, ell el primer. Poc a poc, amb el temps, responent als seus dubtes i el fet d'anar madurant (quin remei, pobret) hem arribat a una frase que em diu de tant en tant, quan m'han de fer proves, o em toca tractament o simplement menjo diferent..."Mama, tenir Crohn és una merda oi?". Ni se m'acut renyar-lo per la paraulota i la meva resposta no pot ser una altra que :" Doncs sí carinyo. És un rotllo. Però recorda que, malgrat tot, tenim molta sort".
Mai li he amagat el que tinc, li he parlat amb naturalitat i contestat les seves preguntes en la mida que ho pogués entendre. I penso que en part gràcies a això, ha anat assimilant que la malaltia forma part de la nostra normalitat per bé i per mal. La darrera intervenció la va assumir molt dignament.
El que més desitjo que aprengui de tot això, és a gaudir de la vida i a quedar-se amb les lliçons positives que aquesta ens dóna, i que rendir-se, malgrat tot el que ens passi, no és una opció. Que aprengui a ballar sota la pluja...
Fins aviat!!

El gran Calvin & Hobbes de Bill Watterson

EL MEU DIA PREFERIT

Hola de nou! Ja sé que semblo els "Ojos del Guadiana", que aparec i desaparec, però últimament entre intervenció quirúrgica  i "achaques" diversos no tenia gaire ganes d'aparèixer. De fet, avui no ho tenia ni previst però mira, de sobte m'ha vingut de gust deixar-me caure per aquí.
Avui us vull parlar de Sant Jordi. El meu dia preferit de l'any. L'ambient que hi ha al carrer és tan maco!!! Gent amb roses, amb llibres....i si fa sol i bona temperatura ja és la felicitat completa. La cirereta del pastís és comprar pa de Sant Jordi; així que aquest any ho he tingut tot per ser feliç.

Fins i tot vam baixar al centre!!! Ativitat de risc màxim en un dia com aquest i a sobre en diumenge. El meu fill revosava entusiasme (léase con un tono absolutamente irónico). És sentir les paraules "centre" i "metro" i girar-li el cap com a la nena de l'exorcista. Li fa por agafar el metro i les aglomeracions de gent. No se sent segur (i l'entenc, pobret...a mi tampoc m'agrada). Afortunadament vam arribar a un acord i vam baixar ben d'hora per tal d'evitar les hores de màxima afluència i he de dir que s'hi va esforçar. Prova superada!!! Sant Jordi en diumenge al centre amb metro!!! (Una ola por favor).
Les adquisicions literàries d'aques any, a part d'una altra guia pel pare de família com cada any (no llegeix, i se m'acaben les idees. El proper any acabaré comprant-li una guia de castració de granotes o alguna cosa així perquè les deu tenir totes.)
Com us deia....les adquisicions literàries d'enguany són:

Em va cridar l'atenció. Crec fermament que els llibres em trien a mi, em criden, i no a l'inrevés. Vaig decidir escoltar la crida. Avui el començaré. En llibre electrònic també va caure "Dispara, jo ja sóc mort" de la Matilde Asensi i "El que et diré quan et torni a veure" de l'Albert Espinosa.

El peque aquest any va de còmics.

I el següent no és de Sant Jordi però us el vull recomanar si teniu nens entre 8 i 10 anys aproximadament.

El meu fill, que no és un lector empedernit (ha sortit al pare pel meu gran disgust en aquest aspecte) se l'està fulminant, i això que és gruixudet! Sembla que és molt divertit.

En fi, aquest ha estat el meu Sant Jordi complert. Sol, bon ambient, rosa, llibres, pa de Sant Jordi i els homes de la meva vida. Què més es pot demanar??

I el vostre Sant Jordi? Ha estat bé?

Fins aviat!!!