TOT A L'HORA...

Sovint, per no dir sempre, em trobo amb el cas que quan li dic al meu fill que faci alguna cosa (coses d'aquelles que es fan en 30 segons) o ell mateix va a fer quelcom, mitja hora després no ha fet res...res del que li has dit,és clar, perquè en aquell impàs de mitja hora ha trobat un seguit de coses a fer evidentment totes molt més interessants.
Aquest matí, per exemple, en acabar d'esmorzar ha anat a vestir-se (8:05 AM). A les 8:30 anava només amb els calçotets posats. Avui he decidit no repetir 30.578 vegades que fes el favor de vestir-se.
Quantes vegades dic allò de: " No t'ho torno a repetir!" i mentre faig mitja volta per sortir de la seva habitació ja ho estic tornant a dir... O allò altre de " Vols fer el favor d'acabar una cosa i després començar una altra!!!???" mentre jo estic amb un mitjó a la mà (perquè estic estenent la roba), un paquet de macarrons a l'altra (perquè estic pensant què farem per dinar), el telèfon entre l'espatlla i l'orella (perquè, aix! avui no he trucat a ma mare) i tinc el llum del bany encès perquè m'estava posant el rímel abans de sortir....ejem...algú més se n'adona de la contradicció?

L'única diferència és que nosaltres potser som conscients dels "tempos" i ells no. Evidentment, els matins de diari et vesteixes , prepares l'esmorzar dels dos, l'esmorzar de l'escola, fas el llit (o com diu ma mare, li estires les orelles als llençols) et pentines i et pintes tot en un temps rècord i sense distraccions. Quan acabes, gairebé aixeques els braços com si fos un concurs d'aquells en què tens un temps límit per acabar un plat de tres estrelles Michelline (tot per apurar 6 minutets més al llit).

En canvi, el nen es treu el pijama i agafa el cub de Rubik. Es posa els calçotets i potser un mitjó i agafa un personatge del Lego que corre per l'escriptori. Potser es posa l'altre mitjó i canta "Yo soy aquel" de Raphael (És el que té veure les imitacions de "Tu cara me suena"). Es posa els pantalons i torna a agafar el cub de Rubik. A tot això, ja han passat 25 minuts i aleshores se n'adona que tu ja portes les sabates posades, i de sobte, com per art de màgia, apareix al menjador acabat de vestir i amb les sabates posades mentre diu amb la motxilla a la mà: " Ja està mama, ho tinc tot). A tu, se t'obre la boca fins a tocar a terra i et preguntes perquè cony no fa tot això amb aquesta rapidesa a les 8:05 i no a les 8.35. Respires. Decideixes no dir res però quan ja ets al replà de l'escala no pots aguantar i dius :" I t'has rentat la cara i t'has pentinat?" (amb tota la mala intenció, perquè ja saps la resposta) Davant de la seva expressió facial internament crides :" Aha!!! Ho sabia! T'he enxampat!!!" mentre per fora, poses cara de no importar-te res mentre li dius: " Doncs així te'n vas. Apa, fet un marranito" i al primer semàfor que esperes per travessar, et mulles el dit amb saliva i li treus les lleganyes i les restes del bigoti que li ha quedat en prendre's la llet...

En fi...cada cop estic més convençuda que estic creant un petit "monstre" a imatge i semblança meva. Els adults som els seus miralls per bé i per mal. Pensem-hi! Segurament val la pena millorar algunes coses de nosaltres per tal que també puguin fer-ho ells, i si no és així, acceptem-ho. No?

Calvin & Hobbes de Bill Watterson