I SI FUNCIONA?

Poc abans de festes vaig anar a una xerrada a La Mama Vaca de la Míriam Tirado d´ "A flor de pell" . Si no heu llegit els seus posts o vist els seus vídeos, us els recomano.

Parlava sobre les rabietes, i tot i que a nosaltres les rabietes com a tals ja ens queden una mica lluny, em vaig quedar amb un parell d' idees que he començat a posar en pràctica.

La primera és sobre aquell costum que tenim molts adults de dir "no" a quasi tot als nostres fills. Em refereixo a fer servir la paraula "NO". He descobert un munt de maneres de negar les coses sense fer-la servir, utilitzant alternatives, donant la volta a les coses, i he de dir, que el meu peque ho rep molt millor. Quan diem que no a tot, com diu la Míriam, els "NO" realment importants no els entenen com a tals i ja no fan efecte. 

El quid de la qüestió és pensar quines coses requereixen un "no" inqüestionable i quins poden ser un "sí", un "potser" o un "demà" (i evidentment complir).

Altra reflexió és la següent...no us heu queixat mai que els vostres fills sempre tenen el "NO" a la boca??? A part de ser una etapa (llaaaaaarga) de reafirmació del caràcter, pareu-vos a pensar...Quina és la paraula que més senten al final del dia? No saltis per aquí, no corris, no facis això, no cridis, no parlis tant, no diguis això, no mengis allò, no juguis aquí, no escampis les joguines, no deixis la roba sobre el llit, no facis el pi al tobogan (aquesta potser sí que està justificada).... Com diu el gran Carles Capdevila: " Ens preocupem perquè els nostres fills caminin i parlin, per després fer-los callar i que no s'aixequin de la cadira".

La segona idea és posar-li missatges a l'esmorzar com a hàbit per apropar-nos a ells, al seu món. El primer dia que li vaig posar, ho vaig fer amb certa por, sí, sí, por. Si tenim en compte que el petó de comiat abans d'entrar al cole me'l fa 1 kilòmetre i mig abans d'arribar perquè li fa vergonya que li faci a la porta (i només té 7 anys! Quan tingui 15 no em saludarà pel carrer si va amb els amics), el fet que la mama li posés un missatge a l'esmorzar podia ser devastador!!! Però mira, vaig decidir arriscar-me (les mares no ens donem per vençudes amb facilitat)! Vaig decidir "viure perillosament" i li vaig escriure en un paperet: "que passis un bon dia" i li vaig posar una careta contenta.....vaig pensar que si li posava "T'estimo" potser em denunciava per mare ensucrada. 

Quina fou la meva sorpresa quan va sortir al migdia i em va dir :" mama he trobat la teva nota!" amb to content!!!!!! Quasi vaig sentir els coets i els aplaudiments al meu interior i una llagrimeta d'emoció va estar a punt de córrer galta avall...el meu fill estava content perquè li havia posat una nota !!!! (tenint en compte que no és gaire expressiu això és com si em toqués la grossa!)

On són les serpentines i el confetti!!!!???? He de dir que per un moment gairebé se m'escapa un :"qui ets tu i què has fet amb el meu fill? ". I a sobre em va preguntar si a l'endemà li podia posar una altra i que li podia posar el que jo volgués!!! Sort que la porta de l'escola és ample, perquè si no, no hagués pogut passar plena d'orgull com estava.

De vegades, quan a casa passem temporades tenses en que les criatures estan més atabalades o contestatàries, entrem en un (mal) hàbit en què només esperem: "què ens farà ara?"

Conclusió: els nostres peques ens sorprenen constantment, i afortunadament, sovint ho fan de manera positiva. Només cal que com a pares ens decidim a esperar totes aquelles coses bones que ens poden oferir i a confiar en ells.
I si funciona i tot rutlla millor? Molaria, no?

Calvin & Hobbes de Bill Watterson