NO VULL SER PERFECTA!!! O SÍ?

Quan vaig ser mare, jo ja treballava a l'escola amb els peques de 3 a 5 anys.
En aquells primers temps de maternitat, molta gent em deia que per a mi seria més fàcil tractar el meu fill perquè era mestra. És veritat que, pel que fa a certes coses tècniques i teòriques potser tenia més coneixements, però això no té perquè ser un avantatge. De fet, no ho és. Us asseguro que quan plorava o feia alguna de les seves (freqüents) rabietes, em sentia igual de desesperada que la resta de la humanitat i tenia les mateixes ganes d'escanyar-lo quan es posava a cridar com si estigués posseït per malignes forces de l'avern.

El fet de tenir més coneixements a mi, particularment, em va convertir en una mare una mica tocada del bolet. No parava (ni paro) de llegir llibres sobre l'educació dels fills, sobre com jugar per estimular-lo, de super nany, sobre com influïm els pares en la seva personalitat i un llarg etc . D'altra banda, casa nostra també és plena de materials de manualitats, jocs educatius, plastilina i  tovalloletes! Quan un fill arriba a la teva vida, no porta un pà sota el braç, no. Porta un paquet de tovalloletes!
Total, que cada cop que actuava/actuo de manera determinada o li deia/dic qualsevol cosa, simultàniament analitzava/analitzo l'impacte que podia/puc provocar en el seu estat emocional, salut mental, la seva personalitat i no sé quantes coses més. Mentre ell en aquella estona deu pensar: "Pobra mama. Està fatal" i pregunta: " Puc veure la tele?"
Vaja, que m'estranya que el meu estimat marit no hagi tancat ja tota  la bibliografia educativa amb pany i cadenat en alguna cambra de seguretat.

Així és com em vaig convertir en "mamestra" a temps complert. Mig mami dels meus alumnes i mig mestra del meu fill.

Amb els anys m'he adonat que , inconscientment desitjava, per començar (suposo que com molt@s de vosaltres) , que el nen dormís les seves hores i mengés de tot i bé, i que a mida que anés creixent fos un nen agradable, rialler, simpàtic, respectuós, ordenat, optimista, obedient, responsable, amb sentit de l'humor, inteligent, sensible, feliç, de bon conformar, dòcil....podeu fer que pari quan volgueu eh!!!  Vaja...que encara que digui que no, volia un nen PERFECTE (pobret) i jo aspirava a ser una mare perfecta. I sense voler li he trasalladat subtilment (o no tan subtilment) aquesta exigència al meu nen, que fart de sentir-me a totes hores, es deu haver vacunat contra les meves sentències i  tinc la certesa que ja no em sent quan el sermonejo, perquè em contesta amb un sospitós "mmmm, aha....".

Mentre pensava en aquest primer post, acabo de trobar quin és el meu proper objectiu en la relació amb el meu homenet. Us sóna allò de "relájate y disfruta"? Doncs això. Aquest és el meu propòsit des d'avui: relaxar les meves expectatives i exigències cap a ell i a mi mateixa i gaudir sel meu fill.
Al cap i a la fi ell és un nen fantàstic...i jo una mare imperfecta.

Us deixo amb una imatge de Calvin & Hobbes de Bill Watterson. Me'l va descobrir algú fa 20 anys i m'encanta. A més, en Calvin em recorda molt al meu peque.

Així m'agradaria estar ara mateix amb el meu fill.