"ANGRY" FILL

Coneixeu el joc dels "Angry Birds"? Són uns ocellets que es passen la vida intentant destruir unes construccions fetes per un seguit de porquets verds amb cara de pocs amics.
No he profunditzat gaire en l'objectiu i les diferents variants del joc, però crec que aquest seria el resum.
Tampoc sé qui són els bons i qui els dolents (ni tan sols sé si n'hi ha dels uns i dels altres...)
La qüestió és que es passen la vida enfadats.

Angry Birds

No us passa que, sovint casa vostra es converteix en un camp de batalla a on els vostres petits (els ocellets destructors) dinamiten per esport tot allò que vosaltres poseu com a norma? I d'altra banda, nosaltres (els porquets verds) diem "NO" abans d'escoltar la pregunta?
Tan bon punt dius: "Fes el favor de no fer això", abans no has acabat la frase, PAM! "La primera en la frente" que diríem. O surt de l'escola i evidentment la primera paraula és:" Vull....", evidentment tu contestes: "no!", la cosa se surt de mare i el petit "angry" fill entra en una espiral de queixes i retrets i "dispara" amb l'objectiu claríssim de dinamitar la teva trinxera. O això és el que tu penses perquè, clar, els nostres fills/es no tenen reeeees més a fer a la vida que intentar per tots els mitjans amargar-nos la nostra...Oi?

Aleshores tu, que has llegit toooots els manuals del mercat sobre com educar els fills en positiu, respires fondo (el dia que ets capaç) i amb tota la calma (falsa) que ets capaç de reunir, li dius allò de: "Quan et tranquil·litzis et faré cas", quan en realitat el que lluita aferrissadament per sortir d'un lloc profund de la teva gola és quelcom semblant a: "lamarequetvaparirnosapsferunaltracosaquedemanariexigirdemalesmaneres" i seguiries amb un "foradelamevavistaquenoetvullveurenienpintura", etc. Així, sense pausa ni per respirar, amb la vena del coll inflada i els ulls a punt de sortir de la cara. I sense saber com, d'alguna manera aconsegueixes controlar la situació, fins a la propera (més o menys una mitja hora després).

I així van passant els dies, amb la sensació que et lleves, respires i te'n vas a dormir enfadada. Mentre "l'angry fill", es lleva enfadat, als cinc minuts canta feliç, dos minuts després es queixa de la roba que li prepares (perquè vol portar màniga curta, tot i que a fora estem a 3 graus, però fa calor), de l'esmorzar que li poses, del petó que li fas a la porta de l'escola, torna a cantar, es queixa de la dutxa, del sopar, dels deures, de la mosca que vola en sentit contrari del que ell voldria...i torna a cantar.

Calvin & Hobbes de Bill Watterson

Llavors tens aquella conversa amb algú a qui respectes i aprecies profundament (i veus un cop al mes aproximadament): "és que res li sembla bé al meu fill, es queixa per tot, res li sembla prou, sembla que estigui de tornada de tot, no ho entenc". Aleshores, ella , (que bona que és la punyetera) deixa anar una pregunta a l'aire...:" De les estones que esteu junts, quina proporció de temps és dedicat a posar-li normes?" (O el que seria el mateix..."quan esteu junts el renyeu molt i us queixeu del que fa i del que no fa també?")

Aleshores se't queda cara de tonta, el maxil·lar inferior quasi t'arriba al terra i sents el pes aclaparador de la realitat que cau a sobre teu...

Senyoria, no hi ha més preguntes.

Il·lustració de Joan Turu