Vosaltres com porteu les nits? El meu peque va ser una meravella per adormir-se els primers dos anys i mig. S'adormia sol, ràpid sense llumetes, dormia d'una tirada tota la nit. Als dos anys i mig la cosa va canviar. No volia anar a dormir, t'hi havies de quedar amb ell, venia al nostre llit...havien començat les pors.
Al principi ho portàvem fatal. Sobretot que vingués al nostre llit. D'una banda la creença quadriculada de que havia de dormir al seu llit sí o sí, i d'altra, el fet que no era gens còmode. Recordo els sidrals de les primeres nits portant-lo al seu llit amb els consegüents crits, plors i nervis. La veritat és que no va durar gaire. La conclusió era clara: la meva salut mental perillava. Preferia la incomoditat, i a més, vaig arribar a la conclusió que quan tingués 15 anys no se'ns ficaria al llit. Vaig trepitjar totes les meves creences preestablertes (n'he trepitjat tantes al llarg de set anys afortunadament...).
La conclusió és ferma. El peque té por. I l'entenc. Com no ho hauria de fer si amb 40 anys, alguna nit que m'he quedat sola a casa m'ha costat apagar el llum a l'hora d'anar a dormir. Algú em va dir una vegada: "Què et penses, que quan tanques l'interruptor surten totes les criatures de l'infern?". Racionalment, és evident que la resposta és NO però el principal problema de la por és el seu component irracional.
Actualment encara hi ha nits que li costa dormir perquè té por i gràcies a Ikea dorm amb un "fantasmito" que fa una llumeta tènue i que ens acompanya des de fa uns quants anys (n'hem conegut ja tres models i l'últim mola molt! va canviant de colors! Jo en vull un per a mi jijij).
Fins fa poc, quan tenia por començava una lluita aferrissada perquè no ho expressava. Li costa expressar el que sent i sovint s'enfada amb si mateix i amb la humanitat. Simplement deia: " No vull anar a dormir" i el seu humor anava empitjorant proporcionalment a la seva por i la seva frustració i fins que aconseguies esbrinar què passava ja hi havia un conflicte bèl·lic internacional. Ha costat molt fer-li entendre que si no diu què li passa és difícil ajudar-lo però fa poc, va venir al menjador poca estona després d'haver-se ficat al llit i em va dir:" Mama, abans que us enfadeu i tot el rotllo, tinc por i no puc dormir". Dintre meu vaig ballar una sevillana de l'alegria que vaig tenir de que ho expliqués! Allò que us he dit últimament de : "Quién eres tú y qué has hecho con mi hijo?"
Li vaig preguntar de què tenia por i la resposta va ser: "Al meu cap ho tinc molt clar però no ho sé explicar amb paraules". Gran resposta!! El meu nino se'm fa gran. Així que, vam agafar una llibreta que té al costat del llit i li vaig proposar dibuixar la imatge que tenia al cap. La veritat és que un gat amb tres caps i un munt d'ulls, a la ment d'un nen a la foscor deu ser terrorífica. Després de matar-lo en el paper i fer un parell de bromes de pets (això no falla mai), es va quedar prou tranquil i es va dormir.
Ara ja no ens visita tant a les nits però encara hi ha temporades que em desperta el pes de la realitat, i quan parlo de realitat, m'estic referint a 7Kg de gat a sobre de les cames i 25Kg de nens a sobre dels ronyons i/o el fetge. I no és que el llit sigui excessivament petit però encara que fos un "kingsize" de 2 metres, passaria igual, perquè per alguna estranya raó que desconec, tant el gat com el petit humà, s'enganxen a tu com si la seva vida depengués d'això. Ara a l'hivern encara, però a l'estiu.....ja us podeu imaginar.
I tot això per no parlar del sexe...He dit sexe? Em sona la paraula eh? però.....no és allò que diuen que fan algunes parelles? Doncs deu ser perquè no tenen fills o no tenen un petit ninja sigil·lós dormint a l'altra banda de la paret, que amb els anys ha polit la tècnica i ara quan es fica al llit ni te n'assebentes. Mai saps en quin moment pot aparèixer. El factor sorpresa és la seva millor arma. Com trobo a faltar de vegades que dormi en el bressol...
En fi, la qüestió és que avui anirem al cinema a veure " Pesadillas". Teòricament per edat ja la pot veure i n'està convençudíssim! Tot pot ser que aquesta nit em torni a despertar el pes de la realitat o que em torni a sorprendre i dormi com una soca.
 |
| Calvin&Hobbes de Bill Watterson |
No hay comentarios:
Publicar un comentario