POSI'M UN "RESSET" SI US PLAU! DOBLE!

L'altre dia vaig tenir bronca amb l'"Angry" fill. (Com ja va sent habitual en els últims temps) No sé si el fet que les festes nadalenques estiguin treient el nas per darrera de la porta, o l'arribada del fred de manera sobtada, o que Saturn i Júpiter s'han alineat de manera poc facilitadora o que "el Ebro guarda silencio al pasar por Aragón"....però el  cas és que la dinamita sempre és a punt per a l'explosió.

Aleshores, quan això passa i no ets capaç de respirar fons a temps, esclata la tercera guerra mundial, en la qual pel teu cap i la teva boca passen "coses" desagradables que ja no pots controlar (juro que les hormones femenines tenen molt a veure! Senyoria, elles han pres el control. M'han lligat de peus i mans i han fet el que han volgut! Digueu-me que us passa si us plau...). És quan la MaMestra Curiosa es transforma en MaMestra Furiosa...i la ira pren el comandament.

El personatge de la ira a "Inside out" de Disney.

En aquells moments odio l'actitud del meu fill (que no a ell, tot i que de vegades m'hi acosto) perquè no controla l'impuls!!! Eh! I ell no té l'atenuant de les hormones! 

Sé que és políticament incorrecte dir que pots arribar a odiar al teu fill. Això em recorda una escena de "Criatures" del Sergi Belbel i interpretada per  les T de Teatre (obra molt recomanable) en què un grup de dones fan teràpia perquè els seus fills les superen. En un moment hilarant del gag, criden totes a l'hora "Odio els meus fills i sóc una dona normal!!!" (Us deixo l'enllaç d'un tros. Cap al minut 3. Tot i que us recomano veure el gag sencer. Us pixareu de riure).

El dia de "autos", com diuen als judicis, quan estava a punt de quedar-me adormida, em va venir una revelació divina al pensament. Divina, però que no em va agradar gens. Una veu dintre meu (tranquils, no sento veus. És retòric) em va dir: "Saps perquè odies tant quan el teu fill fa això oi?"...Jo vaig intentar fer-me la despistada però la veu ve respondre igualment (sempre ho fa): "Perquè et recorda el que menys suportes de tu mateixa".

AAAAAAAH per què les veus interiors acostumen a encertar-la de plè? Són quasi més antipàtiques que les hormones. (Deuen ser amigues....).

El dia en qüestió, quan va arribar l'amnistia (He de dir que va trigar), va arribar de la mà d'aquella que també ens ronda sovint...la culpa, acompanyada de la veueta ditxosa: "Tu ets l'adulta, no pots caure en aquest parany, li has dit coses que no hauries d'haver dit, després li dius que pensi les coses abans de dir-les!"...I aleshores entres en el cercle de continuar el sermó interior a tu mateixa : "ets la pitjor mare del món (us sona?) millor estaria sense tu, com pot ser que tu no t'hagis controlat, Deu meu estic creant un nen infeliç i impulsiu i un llaaaaaarg etcètera que gairebé arriba al : "Oh senyor serà un psicòpata per culpa meva".

Calvin & Hobbes de Bill Watterson

 Al dia següent una frase ve al teu cap:

 "Posi'm un "resset" si us plau! Doble! I Tornem-hi, que no ha estat res.